Anonadada

No volia in-tranquilitzar-te. Amb l'exemple d'Eulana -posat a propòsit per estimular la polémica- només volia significar precisament que l'àmbit de la consulta popular ha de tenir un marc concret d'utilització, i m'has donat la raó sense voler-ho ni jo ni tu mateixa. La responsbilitat d'aquells a qui hem donat la responsabilitat de tenir-la, és, precissament, la d'exercir-la, i la formulació del POUM, en les regles del joc democràtic que ens hem donat, correspón únicament i exclussiva als representants amb què la nostra comunitat s'ha dotat, concretament en el Ple Municipal. Canviar les regles del joc sense més, prescindint de les què hem previst per a cada cas, és un exercici realment perillós, que si bé en algún cas limitat podria solventar algunes mancances del propi sistema, en general i conceptualment ens portaria a disfuncions de magnitud realment indesitjable per al propi sistema. Ja ho va fer Pilatos en el seu dia, i fent-ho va evidenciar la seva manca de responsabilitat en el càrrec per al què havia estat encomanat. I, sense dubte, l'alternativa a l'exercici de la seva responsabilitat va ser desencertada, per respota ignorant i falta de visió. Certament, poc després l'Imperi Romà es desmoronava, no m'estranya. Es pot tenir, es té, de fet, sempre una opinió sobre qualsevol tema; altre cosa ben diferent és tenir criteri, la visió en perspectiva de les àmplies i a l'hora profundes repercusions que pot tenir una opinió quan es converteix en decissió. Indubtablement, una consulta popular (entesa com vinculant) té el seu lloc en l'elecció sobre la "res-publicae", però no és una eina que es pugui fer servir com un ganivet suïs, per a qualsevol cosa. Tot i que et faci, ens faci por, la meva afirmació de què la opinió majoritària només és aixó, una opinió majoritària, sense que necessàriament ni suficient tingui cap relació amb la decisió encertada, no és un sil.logisme, és que realment no hi ha cap prova empírica ni lligam filosòfic entre la majoria i la bona elecció. Ara bé, si hi ha una clara i directa vinculació amb un altre aspecte: la satisfacció. Una opinió majoritària, quan més majoritària, tot i podent ser equivocada (50% de probabilitat, exactament la mateixa que d'encertar) deixa al conjunt que ha pres la decisió més satisfet, més convençut. És aquest el concepte que cal utilitzar: el grau de satisfacció del sistema de decisió. A mi no m'agradava quan els meus pares en renyaven per alguna malifeta, no em donava cap satisfacció; però tenien raó, l'estaven encertant. Els 3.000 electors potencials d'una eventual consulta popular, ja han escollit, ja escullen els qui han d'exercir la responsabilitat de prendre decisions, no ho oblidem. Els polítics escollits lliurement, per sufragi democràtic, signen amb nosaltre un compromís, compromís pel qual els demanem comptes. És admissible que, quan ens sembla, proposem trencar per part dels ciutadans aquest mutu compromís? Si aquest pacte el podem trencar nosaltres quan ens sembli, no estem perdent la legitimitat d'exigir als polítics que compleixin el mateix compromís? Pilatos la va pringar. Pilatos va canviar unilateralment les regles del joc i, independentment de les conseqüències, va ser un irresponsable. A Sant Celoni han votat sobre l'ARE, els què han vist avalada la seva opinió estan satisfets. Ha estat una bona elecció? (I una pregunta a l'aire: ha de tenir realment el mateix valor qualsevol vot emés per qualsevol persona en qualsevol tema? La pregunta del milió; la polémica servida en safata). Utilitzem els mecanismes de participació i influència amb què, en exercici plenament democràtic, ens hem dotat. A Reflexions he fet una proposta, una proposta plenament adequada a aquestes regles del joc, en el cas concret del POUM. Uns elements que permeterien, finalment, una bona elecció, la millor elecció, perquè es basa en enriquir i consensuar criteris, i no pas en manifestar simplement una opinió. Aquest hauria de ser el camí a seguir, i no pas altre.