Últimes opinions:

Escriu i envia la teva opinió per correu electrònic. Indica un Nom o pseudònim i un Tema.

Si vols utilitzar un correu anònim: ves a Gmail. Usuari: opinio.anonima Contrasenya: anonimat. Envia el teu missatge a vilamajoropina@gmail.com

No es publicaràn opinions sense nom o pseudònim.

Doneu un cop d'ull als últims comentaris:

Al peu de cada opinió trobareu un enllaç per deixar-hi els vostres comentaris. Participeu-hi.

____________________________________________________________________________

dimarts, 29 de març del 2011

Estimats vilamajorencs i vilamoajorenques


A la vida hi ha moments d'alegria i de tristesa, de triomf i de fracàs. A vegades fins i tot quan els resultats que un considera positius es converteixen en negatius, degut als interessos i les pressions d'uns altres:

Fa vora un any i mig, que vaig tenir l'honor de representar-vos des de la meva regidoria. Mes enllà de la gestió política, vull agrair-vos l'enriqiment personal, la creativitat i la tenacitat que m'heu demostrat en aquet any i mig.

També el meu agraïment a tot l'equip de govern en general, a la oposición contructiva ( GISP), i en especial a l'alcalde Llesuy, per la seva mà estesa per poder treballar i sentir-me un més d'aquest equip.

Menció especial per tots i cadascun dels nostres funcionaris de l'Ajuntament, perquè sense el seu suport i la seva paciència, no hagués estat posible la meva integració.

Personalment he patit les conseqüencies, de treballar, i en català, on aquestes dues paraules de tant significat als temps que corren, a la secció local PSC de Vilamajor no tenen cabuda.

I per últim recordar a certs partits polítics d'esquerres i de progrés una frase de Groucho Marx:

Alguns entenen la política com l'art de buscar problemes, trobar-los una diagnosi falsa i aplicar remeis equivocats.

Salut i feina.

Josep Punyed, Primer tinent d'alcalde de Sant Pere de Vilamajor

(Carta publicada a L'Actualitat del Baix Montseny)

dissabte, 12 de març del 2011

Diario de campaña: corresponsal de guerra. (2ª parte)

TOPO: Mamífero insectívoro; animal que vive bajo tierra, o habitante de Ubrique, cercano a la familia de “Jesulín”.
“¡Ey adiós, no me empujes!...”  me mira, no me recuerda. “¡Claro aquí recogiendo a los niños del cole! no??” – “¡Sííí !, tu eres el que estaba el otro día en la reunión, perdona esqueeeee… – baja la voz-  hoy voy en misión especial, soy un topo”. -“ ¿¿COMOO??.- “Sí, se trata de introducirte en un partido político sin despertar sospechas y sacar toda la información… quién está, de que hablan, de su programa, estrategias, después pasas tus informes… tienes que ser un tío “echao palante”, con desparpajo, cada uno tiene su estilo, TOPO GIGIO, o TOPO HISPANICUS”. – “¿ y no hay tías?” Le pregunto. – “Pocas, no funcionan, a cazar vamos los tíos. Hay topos que hasta escuchan proposiciones deshonestas, ya sabes… te doy un puesto de trabajo en mi empresa, cenas gratis”.-“ ¡Vaya mercado! És como la teletienda 2 X 1- mira, hubo un partido, que casi toda su lista eran topos (más que un partido, parecía una topera), imagina que resultado sacaron”.
-“En las reuniones ya ves al “cap de llista” paranoico, viendo topos por todas partes: éste toma notas y no dice nada, aquél se ha marchado antes de acabar con una disculpa…”
-“Esteeeee, bueno tengo prisa” -me dice cortando la conversación- noto como si se  cerniera sobre mi , una mirada de sospecha. 

QUEDA CLARO QUE SI NO TIENES POR LO MENOS UN TOPO EN TU PARTIDO, NO ERES NADIE. 

M.M.
Continuará

divendres, 11 de març del 2011

Si us plau, que no torni a passar

Vaig sentir vergonya aliena pel que molts de nosaltres, entre els quals m’incloc jo, varem fer i dir ens les passades eleccions municipals i en els dos anys següents. Ara, reflexionant sobre aquella època, em dono compte com d’absurda era la nostra actitud i com ens va perjudicar a tots plegats.

Quatre anys després tornem a tenir el mateix escenari i els mateixos protagonistes. Tot porta a pensar que tindrem la mateixa obra, i això en decep perquè no em va agradar gens.

Jo  vull  una obra de teatre on els protagonistes  puguin explicar-nos qui és el seu model de poble ideal, que ens argumentin els seus programes electorals, que ens convencin que són els millors per dirigir l'ajuntament. No vull una representació  on s'expliqui com de malament s'han fet les coses, que dominin les males formes, la mala educació...

Crec que els  candidats són conscients que la seva “guerra “no està contra els altres candidats sinó amb els ciutadans als quals els hi ha de convèncer que la seva opció política és la millor. Però no podem obviar que, per tot allò que va succeir en el passat, el got de la tolerància actualment es troba mig buit, i segurament a mesura que passen els dies s’anirà buidant més i més. Està en les nostres mans que hagi suficient tolerància fins al final de les eleccions, no us oblideu!!!.
El que tinc clar és que  el  comentari  que ha fet Per SPectiVa en el seu bloc amb l’article D'on no n'hi ha no en pot rajar. Capítol I,  i Terratinents que no fan poble   no ajuda,  tot al contrari provoca que el got  es buidi més ràpid.  Els articles són  irreverents per què no faciliten cap informació, senzillament critica a unes persones (a les quals no cita i per tant la resta de lectors no sabem de qui parla) amb el clar objectiu de provocar-los, i molt segurament per què hagi una resposta (com ha passat). Són uns articles ofensius i calumniosos que cerquen la polèmica.

No tinc res en contra de Per Spectiva. Els que el coneixem sabem que ell és així, amic de la problemàtica i devot de la discussió, i és per aquesta raó, per què l’amistat m’ho permet, li demanaria que, en la mesura del possible, evités fer articles que puguin crear situacions tenses o que donin peu a conclusions equivocades. Li demanaria que fes articles on donés la seva opinió constructiva respecte als diferents programes electorals, que s’oblidés de la “premsa rosa” i de “el caso”  i que es convertís en “El País” o “la Vanguardia”

Voldria estendre el missatge a la resta de vilamajorencs i vilamajorenques  i molt especialment a tots els candidats i als membres de les respectives llistes, per  què fessin correctament la seva feina i que evitin entrar en el món de les perspicàcies, dels mals pensaments i de les suspicàcies.

Els que estimen Sant Pere ens ho mereixem.

Ferran Sarrià

Diario de campaña: corresponsal de guerra. (Iª parte)

…  ¿No te gustaría ir en una lista política a trabajar para el pueblo? Oigo una voz susurrante mientras como . Me giro y veo a la persona que me ha hablado, me hace gracia, me halaga,que haya pensado en mi y me cita en el local tres días después. Al poco me surgen las preguntas: No sabe que opción política voto; solo hemos tenido alguna conversación intrascendente, la curiosidad me puede.

Busco rápidamente información: en la web del ayuntamiento, revistas, hago unas llamadas para recabar alguna propuesta de gente con conocimientos técnicos, con lo que hago un borrador de propuestas y me presento con la carpeta bajo el brazo. Me recibe la persona y un compañero, me interrogan con preguntas tipo: “ ¿tu familia y amistades te votarían?, ¿a qué te dedicas? ¿Tienes estudios?, ¿Qué número de la lista habías pensado?”, contesto con un si, no , no sé (no esperaba éste interrogatorio). Cuando pienso que han acabado, intento abrir mi carpeta/borrador, pero me citan para otro día en medio de llamadas de móvil sin parar… bueno el proyecto pueblo para otro día.

El día de la reunión ya éramos como una docena de personas examinándome como si estuviera bajo una lupa gigante, en ésta ocasión solo escucho: vomitadas en contra del actual ayuntamiento, hablan de la lista, y ¿Qué hay de lo mío? (      ...    ) ¡qué decepción!... ni un proyecto… Bueno si eso me llamáis (me despido).

Llego a casa con olor a “AFTER” (humo y vómito), reflexiono sobre el asunto, es curioso que en éste pueblo cuando un bar cierra sus puertas, se convierte en la sede de un partido político.

He continuado buscado información y no, no todos son alimañas, hay algún partido con grupos de trabajo serios.

M.M.

CONTINUARÁ…

dimecres, 9 de març del 2011

D'on no n'hi ha no en pot rajar. Capítol I

Per a alguns, la campanya electoral per l'Alcaldia de Sant Pere de Vilamajor s'ha convertit en un objectiu de vida,... o mort.
L'objectiu d'una colla no és presentar propostes per fer de Sant Pere de Vilamjor un municipi més enllà dels anys 70, sinò cercar els punts flacs de la sòlida muralla de fets i realitats en què el Govern que ara acaba el seu mandat ha convertit la funció pública per al progrés del nostre municipi. No és hora ara de passar comptes d'un inventari que ha posat sobre la taula tots i cadascun dels problemes endèmics del nostre Poble, posant a l'hora una base possible per a solucionar-los. Ara toca fastidiar al contrari.
Aficionats, com correspon a qui no té res més a pelar que buscar la palla a l'ull alié sense veure la pròpia cegessa, ara ens entretenen, s'entretenen, la colla, a gratar en tot alló que troben. Engrunes... hi ha qui vol fer de les engrunes una barra de pà.
Però allà on han adreçat ara, després de la hisenda municipal (a la què no presenten cap opció que no siguin vegenades de manual demagògic), o del POUM (peça fàcil sobre la que quan van tenir l'oportunitat no van fer més que un ridícul manifest), el seu curt punt de mira, em toca d'aprop.
És per això que entro en aquest espai, desvitalitzat, per lligar amb vosaltres les peces del puzzle que "la colla" volen muntar.
Des de fora, però no pas des de lluny, també tinc, i sovint abans que circuli, talps honsetos que saben informar-me. Són gent senzilla, d'apeu, no us penseu que són altes instàncies. No en va fa més anys que molts que soc d'aquest poble.
I precisament per parlar d'instàncies torno a aquesta pàgina.
Vergonya, ridícul. Un cop més una instància ha entrat a l'Ajuntament amb sòrdides pretensions. Pretensions, que, com he dit, em toquen de ben aprop.
Vergonya perquè qui no té talla no pot pretrendre crèixer.
Ridícul per la sublim ignorància del Dret Privat que evidencia el contingut de la instància presentada a l'Ajuntament.
Molts no sabeu de què us parlo, però en realitat aquest missatge va adreçat als que si que ho saben.
Podeu jugar, colla, a pretendre fer veure que defenseu interessos legítims,  però hi ha coses amb les què manca talla per poder-hi jugar. No la teniu. Aneu més torts que drets.
I quan a més em toquen de ben aprop, no podreu comptar amb la meva complacència. La ratlla de la ignomínia no es pot traspassar impunement.
Ben aviat, quan tots ja ho conegueu, posaré pèls i senyals a això que dic. Mentrestant quedeu-vos amb el sentit d'allò que exposo: qui no té res més busca en els demès la seva pròpia mancança. D'on no n'hi ha, no en pot rajar...
Transparència: és clar el què preteneu i com ho preteneu aconseguir.
Participació: no em feu riure! 
Feu d'aquestes paraules una insígnia que quasi s'us creu, però a la fi no és més que parlar amb la boca plena de "polvorones". S'us veu "el plumero".

(Continuarà...)