Decebut

Estic decebut perquè al segle XXI es parla de polítics ‘rurals’ no professionals. La intel·ligència urbana davant la Catalunya profunda amb pagesos que governen només moguts per interessos foscos. El polític urbà professional és el que, com a Madrid, han d’ensenyar als de poble com es fan les coses ben fetes, com l’espionatge o les trames urbanístiques. Aquests, per ser urbans i professionals, no es mouen per interessos personals, gens ni mica. Que estrany que una capital universitària com Valladolid donés un personatge com José Maria Aznar i en canvi d’un poblet de mala mort com Castellterçol sortís tot un Prat de la Riba. Què estrany que la majoria de diputats del Parlament siguin alcaldes i regidors de pobles de la Catalunya rural. En quin punt han passat de ser rurals aficionats a urbans professionals? Quan han substituït el sou de l’Ajuntament pel del Parlament? En fi, estic decebut perquè al segle XXI encara es considera que la categoria d’un polític depèn del seu lloc d’origen. Estic decebut perquè al segle XXI la discrepància política i de models, que és la base del sistema, es considera típic de societats conservadores (sic). Se suposa que els règims on la discrepància no es contempla deuen ser progressistes, no? Si es presenten set partits a unes eleccions és perquè presenten set programes diferents. Els polítics, que som tots els que votem i decidim que unes persones defensin aquest programa en nom a l’Ajuntament, no volem que garanteixin que es compleixi el compromís, el programa electoral pel qual els vàrem votar? La democràcia té l’inconvenient que sovint no és possible l’acord però sempre és millor que el partit únic. Això és la salut democràtica, lluitar pel bé del poble des de diferents maneres de veure’l i acceptar que, a vegades, no es pot arribar a la síntesi desitjada. Perquè, si al Consell de Poble no hi ha acord, estarà format també per representants rurals que només defensen els seus interessos? Qui garanteix que al Consell de Poble no hi haurà ningú que defensa el seu tros? Estic decebut perquè al segle XXI la discrepància política es vincula a discrepància personal. Perquè es vincula i sovint perquè es produeix. Estic decebut perquè al segle XXI la discrepància política és dolenta però la discrepància entre lingüistes, que impedeix encara avui no hi hagi un acord sobre la normativa de la llengua sarda, o entre científics que impedeix fixar un model energètic de futur, sigui positiva perquè és un debat de savis. Estic decebut perquè al segle XXI està mal vist que la gent defensi les seves idees tant com pugui i que això hagi de significar necessàriament confrontació personal amb l’altre. Estic decebut perquè al segle XXI, aquells que vinculen la discrepància política amb la discrepància personal, vinculen la crítica a la gestió amb la crítica al gestor. Dins un cotxe podem criticar si un conductor corre massa o va massa lent, si posa amb prou antelació l’intermitent o si fa frenades massa brusques. Podem criticar la gestió del cotxe. Però si el que ens sembla és que el conductor no està preparat per gestionar el cotxe, la nostra responsabilitat social envers la seguretat de la resta de viatgers és posar-nos al volant. Limitar-nos a dir que el proper xofer serà un altre ‘succedani’ de conductor no resoldrà mai res. Estic decebut perquè al segle XXI molts consideren que només es responsabilitat dels polítics resoldre els problemes, només és responsabilitat dels mestres l’educació dels nostres fills, només correspon a l’Ajuntament que els carrers siguin nets i els fanals funcionin, només depèn dels metges la nostra salut. Jo ja els voto perquè facin, jo ja pago perquè netegin i arreglin els cops de roc a les bombetes dels nostres fills, ja em retenen a la nòmina perquè em curin... Caram! “No preguntis que pot fer el país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país”. La frase és de Kennedy i reviscuda per Obama. Dos polítics, per cert, que no són de pagès. Estic decebut perquè al segle XXI, amb determinades posicions, ningú no voldrà fer de polític perquè a l’empresa privada es viu millor i menys criticat. Entre criticar l’acció política i demanar vies de consens i tractar-los d’interessats, succedanis i altres perles hi ha una frontera. Tothom que exerceix una activitat pública està exposat a la crítica però no necessàriament a la desqualificació, el que encapçala una entitat, el que obre un bloc a internet, el que impulsa una iniciativa social... Però alerta no ens trobem un dia que el problema no sigui si arriba bé l’aigua o la llum sinó que no hi ha ningú per obrir l’aixeta. Sols estic content perquè, de vegades, de la decepció en sorgeix el debat necessari.