Josep Mª. Els polítics de Sant Pere

He llegit el correu massiu tramés pel vilamajorenc decepcionat, i se de l’enrenou que hores d’ara corre pels blogs. Com a ciutadà, penso que per molt amarga e injusta que ens assemblin algunes crítiques… sempre hi há un punt de raó. Estimat/s vilamajorenc/s decebut/s: Si teniu la paciència i l’ànim de llegir aquest correu, miraré d’animar-vos, primer us diria que la disparitat d’opinions i les lluites entre els polítics, us arriben justament, per que no en som tant d’opacs, i les nostres diferencies, son en principi, no per qüestions personals, sinó perquè pensem que amb això podem contribuir a que la feina es faci millor, el tema, no es la disparitat o la lluita, sinó la manera de fer-la anar. No som polítics rurals, cap de nosaltres, som polítics de vocació, la majoria tant els del govern, com els de la oposició, dediquem un temps al poble, tret de la dedicació a la família, les nostres empreses o treballs i els nostres jovis o aficions… no he sentit a cap dels membres de la corporació queixar-se mai per aquesta causa, no hi ha millor salari per a tots nosaltres, que el veï agraït per que li has resolt un problema o una assumpte en el que aconseguim un acord, una subvenció etc… no sempre és així, però creieu-me, paga la pena. En quant a la participació… no ens en hem cuidat massa, ara bé, us puc dir que per les dependencies municipals, han passat més de cinc-cents veïns en el que va de legislatura (alguns d’ells a instàncies de companys de la opo) i el govern ha dut a terme fins a tres assemblees veïnals per donar explicació per una taxa… el que un polític professional anomenaria un suïcidi a més de unes quantes assistències a les comissions d’urbanisme i medi ambient (bastant aturada per cert). A nivell d’òrgans de participació us faig esment, que el consell i les comissions, son autoconvocables, teniu eines per convocar-la, no es just dir que no deixem que la ciutadania expressi la seva opinió, ho fa al Consell, als blogs, a l’ajuntament, als plens, a les assemblees veïnals, abordant-nos pel carrer, som gent propera, si els ciutadans del Consell consideren que han de convocar una sessió, l’alcalde creieu-me té la obligació moral de acudir-hi i hi anirà. Ens podreu sempre exigir més resultats, però no més dedicació. Som un poble petit, amb pocs mitjans… som amateurs, no arribem a tot, doneu-nos un cop de mà, necessitem més gent que miri pel poble i menys per assumptes personals, peró des de la demanda i la crítica constructiva, no us limiteu a quedar-vos a casa i escriure uns mails o clavar el missatge en un blog, on un de cada deu es acarnissat i destructiu. Som conscients, del esforç que us demanem, la pròpia dinàmica vital i laboral, cada cop deixa a la gent menys espai per altres temes. Us he de dir, que som una corporació ambiciosa, tenim empenta i ganes, no ho dubteu, aquest ajuntament i aquesta corporació ha endegat moltes accions, ens hem proposat, tancar definitivament moltes pàgines, la dels problemes heretats, que aquest poble finalment ho acabi sent, dotar-nos de noves infraestructures, equipaments, ordenar el nostre territori, noves vies de comunicació, més transport etc… Com voleu que no hi hagi baralles? Estem en una legislatura que Sant Pere serà o no serà, com podem pretendre nosaltres que no se’ns critiqui? (va per allò de que sempre hi ha un punt de raó). Si no féssim res o poca cosa, creieu realment que hi hauria tant debat? Si no haguéssim en alguns casos posat el dit a la nafra, hi hauria tant d’enrenou? (penseu en altres legislatures) . A nosaltres els polítics, el que ens estimula, és la crítica constructiva, la que ens desanima i desmoralitza, és la que té com a objectiu no la nostra obra, sinó la nostra pròpia persona, els atacs personals més barroers i malintencionats. No ens fa por la crítica, i més si és pel que fem, no pel que no fem. Avui a l’homenatge a en Ferran Goma i Ginestà, exemple d’un home que ens ha donat una lliçó, no de modus , sinó vital, de lluitador fins al final, ha dit una frase colpidora “… al final, la meva obra hem donarà la raó enfront dels meus detractors”. El que costa aprovar el POUM?, escolteu, un poble petit, tant vital amb unes inquietuds polítiques i culturals, on molts ciutadans tenen els seus propis criteris respecta a les coses del poble, us creieu que els hi ho poseu fàcil? (Per cert fa una setmana un catedràtic de la Universitat de Barcelona, va quedar parat de la munió de gent que ens havíem aplegat a la presentació d’un llibre del Centre d’Estudis escrit per en Ferran Sarrià). D’antuvi, us diré amb símil esportiu ,que amb la política passa el mateix que amb el futbol, TOTHOM es veu en cor de fer una millor tàctica o una millor alineació, hores d’ara però, la pilota encara és en joc… PASSEU-LA.