Un testimoni concil.liador...

Joan, ets un excel.lent conciliador. El pensament únic no existeix, i no és la discrepància, sinò els diferents punts de vista que, com els GPS, triangulen el baricentre. No és però el consens, que sempre descafeïna, sinò el debat, el franc debat, alló que enriqueix i fa avançar posicions, d'uns i altres, no vers el punt mig, sempre mediocre, sinò vers el punt on la realitat, incontrovertible, millor és tractada. Si partim dels somnis, dels ideals, i els volem acostar a la raó, el camí és gairebé impossible de fer plegats. Raó contra raó, que cor contra cor sempre fa taules en l'escac dels sentiments. No he escoltat ni una raó, enraonada, de les crítiques al POUM. No he escoltat més alternatives, gens enraonades, que l'immobilisme "vale más malo conocido que vete tú a saber qué por conocer". És un diàleg de sords, dues línies que es creuen en dos plans diferents... Però el POUM són números, prospectives, diners, seny... I qui en vulgui fer una creuada de sentiments, s'ha equivocat de taulell. No és matèria per al cor, ni per als ideals; els humans tenim també la dimensió del raciocini... Pel que fa a la política en el nostre troç d'univers, s'està aconseguint el que es pretenia, posar contra les cordes al govern, i l'Alcalde que el personalitza. Com amic apreciat no el criticaré, i aquesta visió no em fa objectiu per valorar-lo com Alcalde. Conec però, que ha heretat més fems que flors, i que ha bregat com ha pogut sent un nouvingut de perifèria, el primer nouvingut de perifèria que ha presidit el nostre Ajuntament. Aixó és matèria prou greu per aniliquilar-lo. No s'és objectiu en valorar la feina feta, i jo no hi entraré, doncs no soc "guàrdia pretoriana", que diria l'amic Isaac. Però el cor, i el seny, em diuen que no teniu raó els que critiqueu, ara. Ara hom es sent fort, però no era així quan en Joan Bruguera o l'altre il.lustre, Joan, l'Icart. Qui sap que van fer, qui recorda res per criticar... No interessa, TOT és culpa d'aquest nouvingut. Vosaltres, com jo, hem de sobte entrat en el joc. Després de 40 anys només estimant, i molt, un poble, he entrat a "l'arena" de perdre temps per parlar-hi en veu alta, i per trobar-vos. I no ens entenem, no ens escoltem... Estem vivint, accelaradament la degradació del model provincià que ha governat el nostre poble. Hem passat de sobte, d'un poble d'estiuejants de 1.000 habitants a un lloc que no volem acceptar que canviï, per aixó l'hem escollit. Algú ha preguntat al jovent, i als adolescents, i a la gent gran, i a les mestresses de casa, i als empresaris? No, l'àgora del poble sembla ser Can Noguera (¿?). En Llesuy ha heretat una hisenda quebrada, un poble dividit en les tres cultures dominants i uns nouvinguts amb idees importades: un còctel mortal amb el que ningú pot sobreviure. Mal que pesi, l'actual govern ha fet la transició, ha convertit l'oruga en crisàl.lida: que Déu ens agafi confesats doncs els que l'han de fer mutar en papallona sembla que faràn honor a la seva obra. I ja venia sent hora que els nuclimilitants estiguessin crispats, el 85% dels de la perifèria ho estem des de fa molts anys: els nuclimilitants contra tots, com sempre ha estat (que tots contra el nucli mai ha estat). És bona senyal. Si el nuclimilitant està crispat és que les coses van per bon camí. Que guanyi el més hàbil, que si guanya el nucli el poble tornarà a perdre, com porta 30 anys perdent el seu futur. Parlem del cor. Parlem dels meus temps d'adolescent voltant pel poble... Els recordo molt bé doncs són probablement els millors records que tinc. En Bautista Romero me'n feia enyorança, ara fa unes setmanes. I miro als meus fills, en Ricard, de 19 anys, l'Ignasi de 16 i en Lluís d'11. Però el poble ha canviat, per mal, i s'han hagut de buscar la vida fora. Déu sap que he fet tot el que he pogut perquè estimesssin aquest poble, i penso que l'estimen, un poble on m'hi vaig casar, no per casualitat, fa 25 anys, un poble en el que m'espera el nínxol quan arribi l'hora, prop d'amics i familiars. No em parlis de cor, parlo d'amor per aquest poble, que ni amb les fredes dades i estadístiques l'he perdut mai. Vull que altres Ricards, altres Ignasis, i altres Lluísos, i altres pares com el meu, facin del poble el seu, el sentin seu. I el model que m'ofereixes és erm de Ricards, de Lluísos, d'Igansis, de pares com el meu... Et fan falta, amic Joan, i a en Petitó, moltes més vivències per estimar un poble, per posar-hi tot el cor, per posar-hi tot el seny que només mirant endins des de fora s'hi pot posar. Esteu en la primera fase, massa d'hora per entrar en joc. Si et tires al riu sense saber nedar no aconsegueixes res més que ofegar-te: no és cor contra raó, és simplement una estupidesa (i no va per tú, entèn el context). Amb aixó, al cor i al seny, aportes una nova peça, l'idealisme. I a aquesta peça, sense dubtar-ho, m'hi apunto, i no perquè sigui pràctica, sinò perquè em fa flipar, oblidar la realitat. Siguem duals, cor i raó, cada cosa la seu lloc i l'una al costat de l'altre. Però jo no confiaria mai la gestió de la realitat en els idealistes...