Ridícul...

Pobre de mi! Soc incapaç de digerir tants despropòsits després d'un dia de feina. Podria rebatre tots i cadascun dels teus ridículs arguments, però estan fets per ser contemplats, per al goig de la teva escasa parròquia, i no per avorrir als nostres lectors. No espatllaré el teu moment de glòria. Qué fàcil és criticar (per dir-ho d'una manera fina) i com de difícil us resulta a algunes persones fer alguna aportació. D'on no n'hi ha, no en pot rajar. No soc jo, Petitó, el teu enemic, com de la teva part, vestit d'aquesta disfressa, no podríes ser contrincant apropiat. Saps perquè? Perquè la teva realitat és esclava de tu mateix i dels teus, no ja ideals, sino prejudicis. En el darrer comentari has reflectit tots i cadascun dels teus fantasmes, dels teus ressentiments. No en tens ni idea de com soc ni molt menys de com penso, i per tant dones pals de cec amb l'únic propòsit d'autocomplaure't. És el teu problema, és el teu joc, no pas els meus. Pot ser que no convenci, tant me fa, el què pretenc és pensar i fer pensar. I mentre no puguis refutar, com no fas, cap ni un argument dels meus, les teves paraules continuaran sent això, només paraules. Paraules que et fan ridícul. I mentrestant, 350 articles a la xarxa. Et poden semblar alló que tu vulguis, si els has llegit, o si els has entés, però contrasten amb la teva prédica, sobada, i en realitat buida. I mentrestant, jo dono la cara amb noms i cognoms, amb el meu currículum a la xarxa.