Santperenc, santperenc

Petitó, Lamento no estar d’acord amb tu perquè els genticis es formen del corònim o del topònim però desconeixia la norma que ‘es forma a partir del segon nom’, ja me la faràs arribar. En cap cas no explica perquè un veí de Pont de Suert es diu ‘pontarrí’ i els de Sant Feliu de Guíxols es diuen ‘santfeliuencs’. Cert que hi ha municipis com a Sant Pere de Ribes, que són ‘ribetans’ o Sant Pere Pescador, que són ‘santpetrencs’ o ‘santpetrins’, o a Sant Pere dels Forcats són ‘pereforcatins’. Hi altres que comparteixen els dos, com a Santa Coloma de Farners, que són ‘colomencs’ i ‘farnesencs’. Però mentre l’Institut d’Estudis Catalans, que crec que és la màxima autoritat lingüística, mantingui que compartim el gentilici ‘santperencs’ amb Sant Pere de Riudebitlles i Sant Pere de Torelló ho acceptaré com la forma escaient. Potser no t’agrada ‘santperencs’ però pensa que a Tremp ho tenen pitjor, que són ‘trempolins’. I finalment, (ostres!) torno a coincidir amb en PersPectiva. Una consulta més àmplia és més qualificada? Acceptar la democràcia és acceptar que els ciutadans votin el que considerin convenient, hagin llegit el programa o no l’hagin llegit, o fins i tot si voten partits sense programa ni projecte. El resultat final és el que hem decidit entre tots els ciutadans, responsabilitat nostra, no és culpa del que anomenem ‘polítics’. La diversitat ha estat el resultat la consulta més àmplia possible, unes eleccions. La diversitat representada en un Ple d’avui pot respondre a interessos però no ho generalitzem, sisplau. I en tot cas, hi ha ciutadans que han decidit votar als que suposadament sols defensen interessos particulars. Què fem, no els deixem votar a les properes eleccions? I com garantim que no estiguin presents en altres fòrums de decisió? Fins ara la democràcia s’ha basat en una persona un vot i aquest val igual si ha llegit tots els programes electorals, si vota per simpatia o senzillament per la bellesa del/la candidata. Dos exemples. Primer: A les eleccions municipals en que Joan Clos es presentava per primer cop un 25% dels votants del PSC de Sant Adrià del Besòs creien haver votat a Pasqual Maragall com a candidat. No van encertar ni poble ni candidat. Segon: La gent que fa enquestes considera que si un 50 per cent d’un municipi sap dir el nom del seu alcalde és un èxit. Amb això no vull dir que no s’hagi de convocar el Consell de Poble o l’òrgan que pertoqui. És més, si realment els polítics defensen tant donar veu als ciutadans, que compleixin amb els compromisos que han adquirit. Més quan, i amb això coincidim tots, parlem de model de futur de poble. Amb tot, em reservo alguna opinió. Però aprofito per obrir un debat. Un servidor, si es presentés d’alcalde (Déu no ho vulgui ) voldria tenir quatre anys per desplegar el seu projecte. Un objectiu d’aquest tipus requereix d’actuacions determinades que no poden ser examinades contínuament per altres fòrums de decisió si realment es volen portar a terme amb l’agilitat i l’efectivitat necessària. Acceptaríeu ser el gerent d’una empresa durant quatre anys si la direcció us dóna carta blanca en aquest període per complir els objectius que us heu marcat? I acceptaríeu també ser el gerent d’una empresa durant quatre anys si la direcció us obligués, abans de prendre una decisió, a tenir l’aval de la resta de socis i dels representants dels treballadors? Cordialment i santperencament, Pep

Un santperenc rural

Amb tots els respectes, segueixo sense entendre els termes polítics ‘rurals’ i ‘urbans’. Diria que el que ha decidit un polític ‘urbà’ de Brussel·les ha incidit molt ràpidament en la vida dels Diables de Llinars o a la Patum de Berga. O la decisió del Govern de la Generalitat d’ahir de fer una depuradora a Montseny incidirà directament en els veïns de Montseny. I per cert, el POUM, amb Comissió o sense, amb acord entre partits ampli o sense, amb més o menys participació veïnal, ha de passar per un polític ‘urbà’ que té la darrera paraula i acabarà decidint a si allò que ha dibuixat el poble de Sant Pere de Vilamajor ho accepta o no. O sigui, incidirà ràpidament des d’un despatx de Barcelona en la vida del poble sense conèixer-lo. Bon exemple el de Sant Celoni. Els polítics ‘rurals’ van fer un POUM i una revisió on no es preveia urbanitzar Can Riera de l’Aigua i es mantenia com a zona de protecció. Una empresa ‘rural’ fa l’auditoria ecològica i diu que els terrenys s’han de conservar com a connexió dels ecosistemes del Montseny i el Montnegre. I arriba un polític ‘urbà’ i decideix fer un ARE passant-se el POUM per l’Arc de Triomf. Caram si va incidir i està incidint en la vida del poble ràpidament i directament! També podríem parlar de la gestió que els polítics ‘urbans’ fan del Parc Natural del Montseny i que incideix directament en la vida de tots els que vivim a la zona. Vull recordar que molts dels serveis que reclamem: escoles, instituts, gas, centres d’assistència primària, depuradores, col·lectors de rieres, atenció a la dependència, transport escolar... són competència dels polítics ‘urbans’. I respecte a la participació, i sense que servei de precedent ;-) estic d’acord amb en PerSPectiva. Que les decisions es prenguin per majoria no vol dir que siguin necessàriament les correctes. Fa pocs anys al municipi del Figaró van posar a votació si mantenien el nom així o utilitzaven la forma correcte, Figueró. Majoritàriament, els veïns van decidir mantenir ‘Figaró’ perquè “era com s’havia dit tota la vida”. Per què no van posar a consulta si al Figaró es mantenia la llei de la gravetat o bé s’abolia? Doncs perquè els que van decidir fer una consulta sobre el tema van considerar que hi ha ciències serioses com la física i ciències per passar l’estona com la lingüística. Els ajuntaments tenen assessors legals i urbanístics, que són temes seriosos, però pocs tenen correctors de català i publiquen actes de plens que farien envermellir qualsevol. Però això és un altre tema. Els que van fer la consulta sabien que la ‘memòria de tota la vida’ de la majoria ciutadans era, com a molt, la del franquisme i, per tant, quin seria el resultat. La que havien vist tota la vida. Per què triomfava a TV “Cine de barrio” tant ranci com era el programa? Perquè el passat, per negre, fosc i dolorós, l’hem superat i per tant sempre és menys incert que el futur. És una tàctica televisiva, comercial i que també es fa servir en política perquè les persones, majoritàriament, prefereixen un passat conegut que un futur desconegut i ple d’incerteses. Quan els impulsors de les assemblees universitàries de la UAB dels anys 80 volien tallar la línia de tren com a senyal de protesta, proposaven a l’assemblea tallar l’autopista cremant pneumàtics. Molts dels assistents s’hi oposaven considerant, lògicament, que era perillós. Llavors, els que impulsaven l’assemblea oferien l’alternativa del tren i tothom s’hi sumava perquè, atesa la comparació, semblava una proposta lògica. Amb això no vull dir que m’oposo a que es consulti els ciutadans sobre qüestions que els afecten directament, al contrari, crec que és un bon exercici democràtic. Sols intento explicar que aquest procés de consulta ha d’estar acompanyat de molta informació i voluntat de transparència entre les parts. Vaja, joc net. I no és fàcil, encara que hi hagi la voluntat. Un darrer exemple, de bon rotllo. Aquesta mateixa llista de correu es va començar a parlar del ‘vilamajorenc’ i la ‘vilamajorenca’ i els termes s’han anat repetint contínuament. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, el gentilici de Sant Pere de Vilamajor és ‘santperencs’ i ‘santperenques’ (GEC). S’ha anat donant per bona una terminologia que, en principi, no seria la correcta però en l’imaginari de tots la donem per bona quan, en principi, no ho seria. En aquest cas, amb tots els respectes, jo si m’oposo a posar-ho a votació!

Decebut

Estic decebut perquè al segle XXI es parla de polítics ‘rurals’ no professionals. La intel·ligència urbana davant la Catalunya profunda amb pagesos que governen només moguts per interessos foscos. El polític urbà professional és el que, com a Madrid, han d’ensenyar als de poble com es fan les coses ben fetes, com l’espionatge o les trames urbanístiques. Aquests, per ser urbans i professionals, no es mouen per interessos personals, gens ni mica. Que estrany que una capital universitària com Valladolid donés un personatge com José Maria Aznar i en canvi d’un poblet de mala mort com Castellterçol sortís tot un Prat de la Riba. Què estrany que la majoria de diputats del Parlament siguin alcaldes i regidors de pobles de la Catalunya rural. En quin punt han passat de ser rurals aficionats a urbans professionals? Quan han substituït el sou de l’Ajuntament pel del Parlament? En fi, estic decebut perquè al segle XXI encara es considera que la categoria d’un polític depèn del seu lloc d’origen. Estic decebut perquè al segle XXI la discrepància política i de models, que és la base del sistema, es considera típic de societats conservadores (sic). Se suposa que els règims on la discrepància no es contempla deuen ser progressistes, no? Si es presenten set partits a unes eleccions és perquè presenten set programes diferents. Els polítics, que som tots els que votem i decidim que unes persones defensin aquest programa en nom a l’Ajuntament, no volem que garanteixin que es compleixi el compromís, el programa electoral pel qual els vàrem votar? La democràcia té l’inconvenient que sovint no és possible l’acord però sempre és millor que el partit únic. Això és la salut democràtica, lluitar pel bé del poble des de diferents maneres de veure’l i acceptar que, a vegades, no es pot arribar a la síntesi desitjada. Perquè, si al Consell de Poble no hi ha acord, estarà format també per representants rurals que només defensen els seus interessos? Qui garanteix que al Consell de Poble no hi haurà ningú que defensa el seu tros? Estic decebut perquè al segle XXI la discrepància política es vincula a discrepància personal. Perquè es vincula i sovint perquè es produeix. Estic decebut perquè al segle XXI la discrepància política és dolenta però la discrepància entre lingüistes, que impedeix encara avui no hi hagi un acord sobre la normativa de la llengua sarda, o entre científics que impedeix fixar un model energètic de futur, sigui positiva perquè és un debat de savis. Estic decebut perquè al segle XXI està mal vist que la gent defensi les seves idees tant com pugui i que això hagi de significar necessàriament confrontació personal amb l’altre. Estic decebut perquè al segle XXI, aquells que vinculen la discrepància política amb la discrepància personal, vinculen la crítica a la gestió amb la crítica al gestor. Dins un cotxe podem criticar si un conductor corre massa o va massa lent, si posa amb prou antelació l’intermitent o si fa frenades massa brusques. Podem criticar la gestió del cotxe. Però si el que ens sembla és que el conductor no està preparat per gestionar el cotxe, la nostra responsabilitat social envers la seguretat de la resta de viatgers és posar-nos al volant. Limitar-nos a dir que el proper xofer serà un altre ‘succedani’ de conductor no resoldrà mai res. Estic decebut perquè al segle XXI molts consideren que només es responsabilitat dels polítics resoldre els problemes, només és responsabilitat dels mestres l’educació dels nostres fills, només correspon a l’Ajuntament que els carrers siguin nets i els fanals funcionin, només depèn dels metges la nostra salut. Jo ja els voto perquè facin, jo ja pago perquè netegin i arreglin els cops de roc a les bombetes dels nostres fills, ja em retenen a la nòmina perquè em curin... Caram! “No preguntis que pot fer el país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país”. La frase és de Kennedy i reviscuda per Obama. Dos polítics, per cert, que no són de pagès. Estic decebut perquè al segle XXI, amb determinades posicions, ningú no voldrà fer de polític perquè a l’empresa privada es viu millor i menys criticat. Entre criticar l’acció política i demanar vies de consens i tractar-los d’interessats, succedanis i altres perles hi ha una frontera. Tothom que exerceix una activitat pública està exposat a la crítica però no necessàriament a la desqualificació, el que encapçala una entitat, el que obre un bloc a internet, el que impulsa una iniciativa social... Però alerta no ens trobem un dia que el problema no sigui si arriba bé l’aigua o la llum sinó que no hi ha ningú per obrir l’aixeta. Sols estic content perquè, de vegades, de la decepció en sorgeix el debat necessari.