Perdó per la irrupció

Benvolguts collistaires,

He arribat a casa i he llegit un post de molt interessant i encertat titulat ‘Com enganyar amb l'impacte del Fons de Sostenibilitat Local’, que signa ‘PerSpectiva’. I realment, el que m’ha sobtat és que el mateix pensament destil·la pugui ser contraposat amb una proposta com la de Sergi Flamarique batejada amb el nom  de ‘Viver d’Empreses’.

Certament, el FEIL 2009, i el proper 2010, neix de la incapacitat de l’Estat d’establir un mecanisme estable de finançament del que ells anomenen ens locals (ajuntaments). Val a dir que hi ha altres ens anomenats locals (diputacions) que estan suprafinançades fins al punt que no saben què fer amb els calers. El fet no és casual: si l’Ajuntament fa bondat i es porta bé, arriba de les diputacions el que toca. Si no, malament rai. És un sistema de clientalisme que ha arribat al punt que determinats alcaldes de molt a prop de Sant Pere, que eren independents però afins a un partit polític, s’hagin acabat presentant per unes altres sigles per gaudir d’un millor tracte quan es parla de subvencions per al seu ajuntament.

El FEIL és un altre model de clientalisme polític. L’Estat es cobreix les espatlles i dóna ’vidilla’ als ajuntaments per acontentar els seus ciutadans, més quan l’any vinent hi ha eleccions, però no per atendre les necessitats reals. Perquè avui, en el context de crisi que patim, el maldecap de les administracions locals és respondre al dia a dia.

Escric això després d’assistir al Ple d’un ajuntament, a pocs quilòmetres de Sant Pere i amb més de 4.000 habitants, que destinarà 400.000 euros a una piscina municipal de poc més de 250 metres quadrats amb els diners del FEIL, La pregunta no és tan sols quantes necessitats socials urgents actuals es podrien atendre amb 400.000 euros sinó si l’Ajuntament en qüestió és conscient de la trampa que això li suposa per al 2011 de despesa corrent (vaja, de manteniment que haurà d’assumir sense ajuts en el futur). Un manteniment que li comprometrà uns diners que no podrà destinar a polítiques socials.

I aquí és on em permeto linkar amb la proposta de Sergi Flamarique, que no entenc, per cert, tingui res a veure amb els vols en helicòpter de ningú i amb determinades actituds bel·ligerants que interpreto més predisposades políticament que res més. El que destil·la la seva proposta és articular, des dels ajuntaments, eines que anomena Viver d’Empreses, que puguin facilitar que iniciatives empresarials de futur. D’emprenedors des dels 18 anys i, ara també, fins als 67.

Si per Viver d’Empreses s’entenen uns despatxos que l’ajuntament cedeix a un emprenedor i li mig paga una administrativa, el telèfon i la llum, certament, és una idea caduca. Però si el Viver d’Empreses del segle XXI és acompanyat dels polítics locals i de les seves agendes, d’administracions que avalen, i no tutelen, als emprenedors, o fins i tot polítics que arrisquen per models... Què més podem demanar? Fins quant les nostres administracions preferiran destinar 400.000 euros de subvenció a una inversió que els costarà després 100.000 euros anuals de manteniment? I si els destinen a una iniciativa que els pot donar 100.000 euros anuals de rèdit? I que doni llocs de treball?

Potser el problema és aquest, que els ajuntaments trigarien quatre anys en finançar una obra i, llavors, no la podrien lluir al currículum electoral.

Tots els ajuntaments, de tots els colors, es queixen del FEIL, del mal finançament, però cap no es planta. Potser no els va tan malament o fan la política del ‘Coge el dinero y corre’. Que l’any vinent venen eleccions i hi ha coses per inaugurar i el que vingui al darrera ja pagarà la despesa corrent. Sempre es pot fer una ordenança fiscal nova.

Salutacions,