La fàbrica

La renaixença nuclimilitant de la mà dels urbanites de parc natural, apreta les femelles a la fàbrica de pinsos. Bon tema de debat, doncs la fàbrica esquitxa tothom. Però la fàbrica hi era abans que molts de nosaltres; generacions senceres l'han vist sempre, i no amb mals ulls com ara. La fàbrica ha estat una indubtable font de riquesa per al nostre petit poble de 1.000 habitants dels anys setanta, i moltes famílies n'hi han viscut. Lamentablement el creixement emprenedor dels seus gestors la va espifiar, i en comptes de projectar una nova fàbrica, una moderna indústria amb futur, la va ampliar en un lloc injustificable i la va condemnar. Una greu errada, anacrònica, irreversible. Tireu d'actes i d'hemeroteca i veureu que el despropòsit va ser consentit. La jove democràcia del nostre poble era llavors massa hereva del seu passat rural. És cert i ara ningú s'està de dir-ho, que aquesta ampliació de la fàbrica, va passar d'esquena a més d'una normativa legal: eren altres temps. I també a tot el municipi es van acumular en aquells anys centenars d'irregularitats urbanístiques. L'Alcalde Bruguera va fer un tímid intent de posar les coses al seu lloc, no dubto que amb convicció, però defugint l'enfrontament definitiu. Curiós és en aquest sentit comprovar la solució del seu POUM-2005 per a la fàbrica i el seu entorn: simplement impossible. I l'Alcalde Llesuy, sense més llastra que les seves pròpies conviccions, és el primer i l'únic que finalment ha lidiat amb aquest minotaure. I tothom, tothom, ara critica la fàbrica, i, sorprenentment, critica a l'hora en Llesuy per poder fer raonable la solució. Ja vaig dir fa molt temps que el problema no és pròpiament la fàbrica, sinò únicament i exclussiva la masia de Can Derrocada, peça que s'ignora quan hom critica unes eventuals descompensacions. I també es passa callant de la mitja dotzena de parcel.les de cases unifamiliars al voltant de la masia. Aquest és el nus de tot plegat, tot plegat 6 milions d'Euros. Que ningú pateixi, però, que la negociació no passa per perdre sòl municipal, sinò ans al contrari, per a guanyar-ne. Temps al temps. I mentrestant, l'escac al rei intenta forçar respecte de la fàbrica un punt de situació insostenible. I jo els preguntaria: què preteneu? què proposeu? Quan, sia com sia, aixequeu una indústria del no res. Quan, sia com sia, invertiu un grapat de milions en una empresa, potser tindreu més criteri per entendre que la democràcia es pot fer tant irracional que es converteix en demagògia.

I algún dia, ja ho veureu, ens faran apagar les campanes de l'Esglèsia.